"LA MEVA POR"

Avui  he parlat amb la meva “Por".

Li he dit que perquè m’assetja i em fa sentir tan malament, que perquè em fa tant de mal.

A continuació, jo he ocupat el lloc de la meva "Por" i he contestat per ella:

-t’assetjo perquè vull doblegar-te, anul·lar-te i fer-te sentir feble, incapaç de fer res bé-.

Aleshores m’he adonat que “la Por” soc jo mateixa i que, per tant, només jo puc vèncer-la, fent-li front i no deixant que assoleixi els seus objectius, objectius que, en realitat, són els de l’Olga que no creu en ella mateixa ni en les seves pròpies capacitats i recursos per afrontar la vida i les seves vicissituds.

Després he pensat en l’actitud infantil que de vegades adopto davant els éssers més estimats i amb els que hi tinc més confiança, especialment davant el meu pare.  Aquesta manera de comportar-me està relacionada amb aquell reclam inconscient de protecció i dependència, que busco del meu pare, per sentir-me més segura i tranquil·la. Per un moment, he mirat d' imaginar-me que els meus sentiments eren completament oposats als que veritablement sentia i  he pensat que li estava parlant al meu pare de com m’anaven de bé les coses, de la  felicitat, tranquil·litat i benestar que sentia, de l’absència de pors i angoixes. Fent aquesta ficció ja no adoptava aquella actitud infantil.

Aleshores, m’he adonat que, quan les coses no ens van gaire bé i ens sentim malament, una bona tàctica per vèncer el propi malestar és actuar com si les coses ens haguessin anat bé i estessim plenament satisfets. Aquest posicionament positiu pot fer que arribem a veure la nostra realitat des d’una perspectiva molt menys tràgica i negativa.

Tothom comet equivocacions en algun moment i equivocar-se és el risc que tots correm quan ens aventurem a prendre decisions per nosaltres mateixos. Si tenim por a equivocar-nos, està clar que mai ens arriscarem a prendre les nostres pròpies decisions, i mai ens equivocarem, però sempre serem éssers dependents d’altres persones que decidiran per nosaltres i mai no ens arribarem a responsabilitzar de nosaltres mateixos, és a dir, que mai no creixerem personalment ni ens sentirem plenament satisfets amb nosaltres mateixos.

Fer-se adult consisteix en això mateix, en tenir un criteri propi i no deixar-nos arrossegar massa per les influències familiars, culturals, ideològiques o de qualsevol mena que, inevitablement, ens envolten, fent d’aquestes  “veritats absolutes i  inalterables”.

Olga Maria Puig Martínez

1 Març 2010