Estimada Roser,
El 2 de juny de 1.998 el destí va creuar els nostres camins i les nostres vides, flagel·lades per l’anorèxia, i jo vaig ser molt afortunada per haver-te conegut.
Em va enlluernar el teu dolç somriure, la teva mirada amiga, el teu encís.
La teva bellesa era de cos i ànima. Llàstima que els teus ulls malalts no ho poguessin veure.
Em vas oferir la teva amistat i em vas ajudar amb les teves paraules i consells, molt més del que mai et vas ajudar a tu mateixa.
Sempre estaves disposada a escoltar-me, aconsellar-me i, fins i tot, renyar-me quan no feia les coses bé, perquè m’estimaves més a mi del que mai et vas arribar a estimar a tu mateixa.
Et vas deixar vèncer per la malaltia, que es va acarnissar amb tu,
arrabassant-te les il·lusions, esperances i forces per seguir lluitant, tancant-te els ulls a la vida, una vida a la qual vas acabar renunciant.
Ara
ja has deixat de patir, Roser estimada, i descanses en Pau al costat
del teu estimat pare, al qual tant enyoraves. Ara soc jo la que t’enyoro
a tu, i trobo a faltar les teves tendres paraules, les teves cartes i
dolces poesies, els teus dibuixos, els teus bonics detalls.
Però se que ens tornarem a trobar al Paradís on ara tu ja has arribat, on, a la fi, has trobat la Pau i la felicitat que la malaltia t’havia truncat.
Jo segueixo lluitant, aquí a la vida terrenal, i el teu record, sempre present, m’ajuda i em dóna forces per seguir endavant.
Gràcies Roser,
per haver-me regalat la teva amistat i, amb ella, tants i tants moments de comprensió, recolzament, alè i estima.
Descansa en Pau, Roser, al Paradís que t’has guanyat
i fes-me un raconet per quan hi pugi jo
i puguem gaudir plegades de la felicitat i la pau que l’anorèxia ens ha prohibit a la vida,
però que Déu ens concedirà al Cel.
T’Estimo Roser i no t’oblido mai.
La teva amiga per sempre,
16 Novembre 2006
No hay comentarios:
Publicar un comentario